ULLADA  HISTÒRICA: No som els primers

Els valencians han viatjat i s’han establert a Anglaterra des de temps immemorials per diferents raons i conjuntures econòmiques, polítiques o d’altra mena. L’historiador Vicent Baydal ens va informar en una conferència zoomera per Valencians UK a la primavera de 2020 sobre la presència de valencians pel món.

El cavaller i escriptor Joanot Martorell (València 1410-1465) va fer dues estades en Londres en el decurs de la seua vida; la primera l’any 1437 i la segona l’any 1450. És, sense dubte, un testimoni excepcional perquè va deixar empremta literària de la seva visita a la cort del rei d’Anglaterra. El fragment que inicia el llibre Tirant lo Blanch relata l’estada del cavaller a Londres. ¿Quina prova millor es podia tenir?

La guerra de Successió a Espanya va generar un exili d’austriacistes, pels que havien apostat els valencians, a l’estranger. L’eclesiàstic Manuel Mercader i Torà (1674-1737), rector de la Universitat de València de 1703 a 1706 va marxar a Menorca en perdre la guerra i l’u de setembre de 1714 arribava amb el jurista Francesc Sancho a l’exili a Anglaterra. Sancho va poder tornar l’any següent  mentre que Manuel Mercader va fer de la fugida política l’exili definitiu. Va morir en la pobresa, i “en la fe cristiana” a Anglaterra. 

En el segle XIX els valencians arribats a terra britànica responien bàsicament a dos motius: els exiliats polítics –cada desbandada d’absolutisme perseguia a liberals que optaven per marxar- i els econòmics que buscaven una vida millor més enllà de les seues fronteres.

El final del Trienni Liberal (1820-1823) i l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a restablir l’absolutisme amb Ferran VII va forçar a liberals declarats a l’exili. El llibreter i editor Vicente Salvá Pérez (València 1786-París 1849) va fugir de València a Gibraltar i d’allí a Londres on tenia contactes per reiniciar la seva feina. La majoria dels perseguits polítics era gent modesta d’origen humil, però també hi havia el que avui en dirien professionals i persones ben situades en la societat.

El llibreter va obrir una llibreria amb el nom de Spanish & Classical Library l’any 1825 al número 124 de Regent’ Street, al centre de la ciutat, en aquell moment un orbe que dominava el món amb l’imperi en què mai es posava el sol perquè quan es posava en un lloc sortia per un altre. La llibreria del valencià va convertir-se aviat en un centre de reunió dels exiliats liberals espanyols a Londres, segons coincideixen totes les cròniques de l’època. Alguns van establir-se a Anglaterra definitivament, altres van agafar-se l’exili com una estada provisional esperant un canvi polític a Espanya que els permetés tornar. Altres es traslladaven a França per estar més a prop d’Espanya.

Vicent Salvá tenia també contactes editorials a París, i allí va marxar l’any 1830. Durant un temps alternava entre Londres i París fins que l’any 1834 va tancar els seus negocis a Anglaterra i va quedar-se a París on va morir. La seua llibreria de Londres va deixar de ser centre de tertulians l’any 1830. L’exili posterior al Trienni Liberal o Constitucional va portar a Londres personatges com el poeta José de Espronceda o tota una onada que van establir-se en el barri de Somers Town, al nord de la ciutat, l’escriptor  Antonio Alcalá Galiano va anomenar el barri com una “abreviada España constitucional” i a l’exili polític com “la fatal emigración”. Aquella era la comunitat pobra, els exiliats sense recursos.